No s’enten, gent sense casa i cases sense gent!

Us fem a mans l’article fet per l’Observatori d’Habitatge i Turisme del Clot-Camp de l’Arpa publicat a l’últim elButlletí, número 289.

El dret a l’habitatge és un dret globalment reconegut i acceptat: ho proclamen la Declaració Universal dels Drets Humans (Assemblea General de les Nacions Unides,10-12-1948), la Constitució espanyola, que parla fins i tot d’evitar l’especulació, i l’Estatut de Catalunya, que diu literalment: «els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret». També hi ha lleis i decrets que en contemplen l’aplicació en situacions concretes.

Tota persona té dret a un habitatge digne. I amb això tothom hi està d’acord. Però què passa quan examinem si aquesta legalitat s’està complint? Veiem que, segons Arrels, el 21 de juny d’enguany hi havia 136 persones sense llar al districte de Sant Martí i 1.064 a tot Barcelona. Al 2018 n’hi havia 113 i 895 respectivament. Segons el Consell General del Poder Judicial, al primer trimestre de 2021 s’han produït 1.653 desnonaments a la ciutat de Barcelona, és a dir, 18,37 desnonaments cada dia, de mitjana.

Si totes les legislacions diuen clarament que és il·legal que una persona no pugui disposar d’un habitatge digne, que s’ha d’impedir l’especulació i que els poders públics han de garantir aquest dret, com és possible que, a la realitat, aquest dret sigui paper mullat?

Revisem el preu de l’habitatge

Pel que fa al preu dels lloguers als nostres barris, aquí hi ha una petita taula per veure l’encariment, amb dades extretes de la Generalitat de Catalunya.

Mitjana del preu total de lloguer

1r trimestre 2018 1r trimestre 2021
Camp de l’Arpa 785,88 € 814,54 €
Clot 774,32 € 853,57 €

El preu mitjà dels habitatges comprats el tercer trimestre de 2020 a Sant Martí va ser de 387.500 €, segons dades de la Generalitat. Tenint en compte que el salari mínim és de 950 euros mensuals, és evident que un habitatge (i encara més un habitatge digne) és inassolible per a una part considerable de la població.

Tot això, com s’entén? Com s’entén que totes les legislacions sobre habitatge es quedin en paraules buides? Com s’explica que governs i immobiliàries se saltin les seves pròpies lleis, sense que passi res?

Vivim sota un sistema capitalista que necessita introduir cada vegada més productes al seu mercat, convertint-los en mercaderies. La utilitat real dels béns, la seva capacitat per cobrir necessitats de les persones, és irrellevant. El que importa és el valor de canvi, el preu, els diners que se’n poden obtenir. Tot es converteix en mercaderia. D’aquesta manera, l’economia no té com a objectiu cobrir les necessitats de les persones, sinó que els productes siguin el màxim de rendibles. També l’habitatge, l’objectiu del qual ja no és cobrir la necessitat humana d’una llar, sinó el benefici econòmic que en pugui obtenir la propietat, acumulant els beneficis en poques mans.

L’expressió més extrema d’això la trobem en els fons voltors. Adquireixen habitatges públics i privats de forma massiva. Malgrat que s’estima que no suposen més d’un 20% dels pisos en lloguer a Barcelona, actuen en bloc apujant els preus i arrossegant la resta de propietaris (mitjans i petits), a més de dur a terme pràctiques abusives.

Aquest fenomen, que es dona a moltes de les grans ciutats del món, es dona de manera sagnant a Barcelona i l’àrea metropolitana i el trobem també al nostre barri.

Al carrer Lorenzale, es va mantenir un bloc tancat més de tres anys, esperant un moment econòmicament millor per posar en venda els pisos. Això és una vergonya quan hi ha una emergència habitacional com l’actual. Tampoc l’Ajuntament va aplicar cap mesura perquè aquests habitatges complissin la seva funció social. Només quan l’AVV i l’Observatori d’Habitatge ho van denunciar i van reclamar a l’Ajuntament que actués, “casualment” la propietat va posar en marxa el lloguer dels pisos.

Al carrer Ripollès, a un bloc del fons voltor Lazora, les veïnes van estar patint pujades de lloguer, clàusules abusives i diferents tipus d’assetjaments, que han pogut frenar col·laborant entre elles i amb el suport del Sindicat de Llogateres i l’Observatori d’Habitatge.

En un pis del carrer Besalú, on vivien dues persones com a llogateres, en morir la propietària sense pagar la hipoteca, aquesta va anar passant de la Caixa de Catalunya a diferents bancs fins a quedar en usdefruit de l’Ajuntament, que, incomprensiblement, va provar de desnonar els inquilins, portant-los a judici com si fossin delinqüents. L’Observatori els va acompanyar en els tràmits i gestions amb l’Oficina d’Habitatge i amb l’advocat i, gràcies a la bona defensa que en va fer, el judici es va guanyar i el jutge va reconèixer la situació legal dels llogaters i va aturar el desnonament.

Al carrer Enamorats, una empresa molt agressiva no va voler renovar el contracte de lloguer a una família. No va voler negociar mai, ni tan sols seure a parlar amb la família, ni va permetre el contacte entre els advocats d’una i altra part. Va anar directa i sense cap altra opció a l’ordre de desnonament. La primera vegada es va aconseguir ajornar amb gestions amb l’Oficina d’Habitatge. La segona vegada es va aturar a la porta, amb el suport de veïnes i col·lectius d’habitatge. Finalment la família s’ha vist forçada a marxar del pis, amb una solució habitacional precària i temporal, atesa la forta pressió de la propietat, que en un darrer intent va poder executar el desnonament.

Al carrer Andrade, una família va ser víctima d’una estafa en el lloguer d’unes habitacions, de manera que van esdevenir ocupes sense voler-ho. El pis, que inicialment havia expropiat un banc, va canviar de mans successivament fins a ser venut a l’empresa d’un multimilionari alemany. Tot el procés de desnonament ha durat més de tres anys. El procés judicial ha estat farcit d’irregularitats. La família ha comptat amb el suport de col·lectius d’habitatge del barri que els han acompanyat en gestions i negociacions i també aturant els desnonaments a la porta.

Aquests són només alguns exemples concrets de la manera com el capitalisme converteix l’habitatge (i tots els altres béns, encara que serveixin per satisfer les necessitats bàsiques humanes) en una mercaderia més, i prioritza l’enriquiment privat per sobre d’una vida digna per a tothom, generant pobresa, incertesa i patiment.

Aquesta situació també té un altre tipus de conseqüències i és que empeny les persones a haver de viure o al carrer o en unes condicions precàries, que poden arribar a desencadenar situacions molt complicades o, fins i tot, tragèdies com la que va ocórrer a la plaça Tetuan, en què van morir quatre persones, dues d’elles menors. No podem oblidar que aquest tipus de desgràcies són conseqüència directa d’aquest sistema capitalista en general i de l’especulació que aquest sistema genera en particular.

Hi fem front unint esforços i treballant col·lectivament. Amb la lluita al carrer i el suport mutu, sovint —no sempre— aconseguim resultats que ajuden a pal·liar la situació i a millorar la vida de les persones. Aquesta lluita ha de servir també per anar obrint camí cap al necessari canvi d’aquest sistema econòmic que impedeix que el dret a l’habitatge cobreixi realment i per a tothom la necessitat bàsica de tenir una llar.