El context de la guerra a Ucraïna torna a plantejar el paper de l’OTAN a la primera cimera que se celebra a Madrid

Els propers dies dimecres 29 i dijous 30 de juny tindrà lloc a Madrid la primera cimera de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) celebrada a Espanya. Davant d’aquest esdeveniment, centenars d’organitzacions s’han aplegat al voltant de la Plataforma Estatal per la Pau, OTAN NO per celebrar una contracimera els dies 24, 25 i 26 de juny.

El context per plantejar i qüestionar el paper de l’OTAN en la construcció de la seguretat mundial no podria ser més propici. Després de l’esclat de la guerra a Ucraïna, més enllà del fet que existís un conflicte al país des del 2014, no podem deixar de preguntar-nos per què l’OTAN segueix sent l’organització més rellevant i amb més pes polític a nivell mundial, donat el seu paper, més que qüestionable, en la construcció de l’estabilitat, la seguretat i la protecció dels drets humans que diu defensar. Això ha quedat demostrat amb el paper que ha tingut en l’augment considerable de la tensió amb Rússia, amb el desplegament de tropes i bases militars als països de l’est d’Europa i, sobretot, impulsant la incorporació dels països adjacents a Rússia, com és el cas d’Ucraïna, a l’aliança. Cal assenyalar que l’OTAN disposa de míssils nuclears desplegats en sòl europeu, un factor que tampoc ajuda a rebaixar les tensions amb els països veïns i que posa els països europeus al punt de mira.

A tot això podríem afegir-hi molts altres factors, que seran motiu de reflexió al llarg de la contracimera, com ara el paper de l’OTAN en la pressió per augmentar la despesa militar mundial, ja que s’exigeix ​​als membres de l’organització que apugin la despesa fins a un 2% del PIB dels països. La pujada de la despesa militar per part d’un país té dues conseqüències: d’una banda, augmenta la tensió amb els països veïns, que perceben aquesta acció com una possible amenaça, i, de l’altra, impulsa la carrera d’armaments, amb les conseqüències socials i mediambientals corresponents. A més, cal assenyalar que el pressupost destinat a produir, emmagatzemar i mantenir armament per a possibles guerres podria ser emprat per construir models basats en la seguretat humana i reduir altres formes de violència.

En el cas de l’emergència climàtica, es parla poc de l’impacte dels exèrcits i del paper de la guerra en l’erosió del territori, cosa que també serà un tema rellevant a la contracimera. En aquest sentit, val la pena ressaltar que l’activitat militar dels EUA, líder de l’aliança i de la despesa militar mundial, va ser la responsable de l’emissió de 212 milions de tones de CO2 durant l’any 2017. Aquestes emissions van ser gairebé el doble de les emissions de Bèlgica (114 milions de tones) o la meitat de les de França (471 milions) durant el mateix any.

L’OTAN també s’ha vist forçada a adaptar-se a nous contextos com una forma de legitimar-ne l’existència, que va perdre el sentit després de la caiguda de la Unió Soviètica i, per tant, del Pacte de Varsòvia. Aquest procés d’adaptació i transformació és fruit també d’una anàlisi important, que afecta de manera transcendental com s’està configurant la seguretat mundial des dels anys noranta. Entre aquestes transformacions trobem, per exemple, el fet que l’OTAN vigili i controli els fluxos migratoris a la Mediterrània, amb mitjans i objectius militars per abordar una situació mundial —la del creixement de persones desplaçades per la força—, que, a més de ser greu, s’ha de tractar sense excuses des d’una perspectiva humanitària, allunyada de mètodes militars.

Per tant, els objectius de l’OTAN ja no són els propis de la seguretat militar tradicional, sinó que s’està submergint en qüestions que suposaran una militarització de molts aspectes de les nostres vides a totes les escales. Això pot erosionar de manera flagrant, com està passant amb les persones desplaçades per la força, els drets humans i la seguretat humana que des de la contracimera considerem que hem de construir.